Ciutat tràgica

Res no sembla ser refugi Rau en l’ombra que no fugi Riu l’espectre que arracona Rol de víctima reclosa Rar el dia que desperto Ric de joia i no m’assento Ras i curt com tot final Reu a un lloc tan irreal Desperto entre dos marges Enfrontant-me com un fill A un pare amb la mà alçada crido Que lliure busco viure A la tràgica ciutat On riure no és un dret És una sort d’aquell que arrisca Ara rai, quan sento fàstic Surt la rauxa, no decau Ara rai, com tot lloc mòrbid Pot ser bo, un bonic cau

Submitted by Corpse Defiler — Jun 05, 2026